Laura del Vecchio utilitza el brunzit de les abelles com una forma de llenguatge des d’on especular, un llenguatge que no parla sinó que ressona, que ens convida a atendre el món més enllà dels codis humans, més enllà de les estructures logocèntriques i correlacionistes que ens mantenen tancades dins la nostra pròpia mirada. El brunzit es converteix així en un espai de sortida del nostre aïllament interior: una manera de pensar amb el món, de reconèixer-lo com a interlocutor actiu, ple de ressonàncies i presències que ens excedeixen i amb les que estem sempre imbricades.En el seu relat, el zumzeig de les abelles es converteix en una metàfora i una metodologia. Un saber que no passa per la paraula, sinó per la vibració, per l’eco que connecta allò viu en totes les seves formes. “Brunzir”, diu, és obrir-se a l’ignot, permetre’s ser contaminada per allò que encara no som.El so substitueix la paraula: un mode d’escolta que implica cos, emoció i obertura. No m’estranya gens la predilecció de l’autora pel so expressiu i excessiu, sense lletra ni melodia, un so sense codi, previ al codi, un so/soroll inquietant que travessa la norma fins a tornar-la inconsistent, fins anul·lar-la. La seva relació amb la música punk transfeminista com a espai de resistència i creació em permeten fer una connexió i oferir una imatge de l’autora no recollida en el text. La Laura, quan escriu, igual que quan toca, converteix aquest zumzeig en una manera de pensament i d’escriptura més enllà del logos, més enllà de la raó com a forma de control. 10
